Diamants.

Gràcies, Plaerdemavida, per fer-me adonar d'aquesta imperdonable llacuna.

Els besos dels amants

són de pedra i de foc,

la flama és or y el roc

és llum de diamants;

els besos són infants

que viuen massa poc,

àngels que cerquen lloc

a l'infern dels humans.

Cada bes l'enderroc

de la Verge i dels Sants.

Joan Noves (23.10.78)

6 comentarios

[Juanjo - 18 de enero de 2008 - 12:37]

"Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa [...]"

Ja ho veus, però aquesta vegada del "Poema de la rosa als llavis".

[Plaerdemavida - 18 de enero de 2008 - 11:39]

Mester d’amor.

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar –sacrifici fervent-
Com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada – la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Joan Salvat-Papasseit, La gesta dels estels.


Ja ho veus, més petons.

[jnj - 18 de enero de 2008 - 10:53]

Vi por primera vez la composición de Rodin en una reproducción -auténtica baratija- que mi hermano Miguel trajo hace ya demasiados años de no sé dónde. Ya entonces me cautivó. Luego vinieron los pensadores y las dánaes y mi devoción por Rodin.

Plaerdemavida, la laguna imperdonable está en mi bibliotaeca y es que no sé qué se hizo de mi edición de "La plaça del Diamant"; desapareció, como aquel pobre Pere que apareció en la historia para no formar parte de ella.

Besos a las tres, preciosas.

[Plaerdemavida - 17 de enero de 2008 - 16:16]

"I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m
va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig
poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada
vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb
olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després
van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la
meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es
van començar a tornar maldecaps grossos."

Comencem a omplir llacunes...

[bel - 17 de enero de 2008 - 11:59]

Recuerdo, en mi primera visita a Inglaterra, un paseo por la Tate Gallery donde me deslumbré con la copia que el propio Rodin hizo. Me pareció increíble la entrega al beso de las dos esculturas, ignorando a todos aquellos que curioseábamos hasta el más mínimo detalle.

ósculos, de los pequeños y los grandes.

[Sakkarah - 17 de enero de 2008 - 09:29]

Una escultura que siempre me pareció preciosa.

La poesía, aunque no entiendo todo, me gusta porque describe bien lo que es el beso.

Un beso.