El palo del gallinero.
Hace un tiempo, el ser rizomático de mi querida Hannah recordaba en su rincón de máximas un apotegma de Santiago Russiñol:
La vida es como el palo de un gallinero: corta pero llena de mierda.
La redondez de la sentencia vela —del latín velāre, no del latín vigilāre— el gran acierto de ese "pero" en vez de "y". Cuando pintan bastos, esta sencilla conjunción, coordinante también pero adversativa, es la única lamentable esperanza que ofrece la semántica del asunto.
Comentarios » Ir a formulario
Autor: Sakkarah
Corta es esa esperanza...Pero ¿sabes?, aunque sea verdad que está llena de mierda, alguien conoce una persona como tú, y piensa que merece la pena vivir si hay seres así en ella.
Muchos besos, chico guapo.
Muchos besos, chico guapo.
Fecha: 20/03/2009 18:47.
Autor: Juanjo
Hay momentos emocionales en los que debería estar prohibido reflexionar.
En otros, como en éste, no. Aunque no tengo por qué hacerlo, pues mi pensamiento se hace materia en tus palabras, sin ni siquiera haber de cambiar ese "tú", salvo en su referente, que ya no soy yo, sino tú.
Besos (más que verborrea, que así son muchos).
En otros, como en éste, no. Aunque no tengo por qué hacerlo, pues mi pensamiento se hace materia en tus palabras, sin ni siquiera haber de cambiar ese "tú", salvo en su referente, que ya no soy yo, sino tú.
Besos (más que verborrea, que así son muchos).
Fecha: 24/03/2009 11:55.
Autor: Shobogenzo
Juanjo, prefereixo regalar-te una canço de Lluís Llach:
"Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!
Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells al meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!
Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu paisatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!"
Caricias y rosas!
"Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!
Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells al meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!
Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu paisatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!"
Caricias y rosas!
Fecha: 25/03/2009 21:57.
Autor: Juanjo
Gracias por la canción azul. Y por tus caricias rosas. Y por tus rosas rojas.
Fecha: 30/03/2009 18:18.
Ponte música:
.